Una de les normes implícites de la societat contemporània és la idea que la manera “correcta” de construir la vida és organitzant-la al voltant d’una relació principal, que ha de ser alhora romàntica i sexual. Aquesta expectativa té un impacte especialment intens sobre les persones asexuals i arromàntiques, però en realitat exerceix pressió sobre tothom. Hi ha dos conceptes que permeten visibilitzar la dimensió estructural d’aquesta pressió social: la sexualitat obligatòria i l’amatonormativitat.
Sexualitat obligatòria
Aquest terme fa referència a l’assumpció que totes les persones senten (o haurien de sentir) atracció i desig sexual i que volen actuar sempre en conseqüència. És a dir, que a tothom li acabarà agradant algú amb qui voldrà establir relacions sexuals sempre que sigui possible i es mourà per aconseguir-ho. Per tant, quan algú no encaixa en aquesta narrativa se sol considerar que té algun problema psicològic o fisiològic.
La sexualitat obligatòria condiciona el dia a dia de moltes maneres diferents. Per exemple, es fa notar en la idea que el sexe és un component imprescindible de la intimitat en les relacions romàntiques saludables, així com en la creença que en una bona relació el desig sexual es mantindrà sempre constant al llarg del temps. Un altre exemple és la idea que tenir relacions sexuals és una fita clau en el procés de maduresa d’una persona, cosa que sovint es tradueix en la infantilització de les persones que no n’han tingut mai.
No obstant això, cal tenir present que la sexualitat obligatòria està inextricablement lligada al racisme, al capacitisme i al cisheteropatriarcat, per la qual cosa no opera de la mateixa manera en tots els casos. D’una banda, els estereotips racistes i sexistes fan que algunes persones siguin hipersexualitzades o dessexualitzades en funció de la seva ètnia i gènere. D’altra banda, sovint es considera erròniament que les persones grans o amb alguna discapacitat, entre altres casos, no poden ser sexuals.
Amatonormativitat
Aquest concepte fa referència a la creença que les relacions romàntiques, monògames i a llarg termini són la forma més important i desitjable de relació i que tothom hauria d’aspirar a tenir-ne una. Com que la societat està estructurada al voltant d’aquesta assumpció, les relacions romàntiques o de parella tenen associat un conjunt de privilegis socials, jurídics i econòmics que les situen per sobre d’altres vincles. En conseqüència, les amistats i altres formes d’intimitat són considerades inferiors, menys desitjables i no tan importants.
L’amatonormativitat també explica l’escepticisme envers les persones poliamoroses, no monògames i solteres, així com la consolidació d’unes expectatives socials sobre com hauria de desenvolupar-se una “relació normal”. Sovint es parla de l’escala mecànica de les relacions per descriure aquesta seqüència preestablerta, que sol incloure: primeres cites, sexe, enamorament, convivència, matrimoni, descendència, etc.
En el dia a dia, l’amatonormativitat es fa evident, per exemple, en l’assumpció habitual que qualsevol relació propera ha de ser necessàriament romàntica, especialment si és entre un home i una dona. També es reflecteix en la idea que, per defecte, els compromisos amb la parella han de tenir prioritat per sobre de qualsevol altre vincle. En l’àmbit institucional, en són exemples clars el fet que els permisos per malaltia o defunció es limitin al cònjuge i familiars directes, o que la gran majoria d’habitatges estiguin dissenyats pensant en una família nuclear.